Transformació dels centres d'educació especial en suports al servei d'una escola per a tothom
EFREN CARBONELL - Divendres 18.30 a 19.30
La història dels Centres d’Educació Especial (CEE) és particular i varia entre els diferents països, per bé que podríem trobar els següents punts de confluència:
- Manca evident d’escoles.
- Creació d’un petit nombre d’escoles primer per a invidents i després per a d’altres minusvalideses físiques o sensorials (generalment a càrrec de l’Església o d’associacions de voluntaris).
- Institucions per a discapacitats mentals que oferien assistència, formació ocupacional i una mica d’educació.
- Aquest segle ha vist néixer un considerable nombre d’escoles especials, sorgides de la incapacitat de l’escola ordinària per atendre certs alumnes quan va entendre’s l’escolarització obligatòria a nivell mundial i va anar ajornant-se l’edat d’abandonar-la. En qualsevol cas, l’escola especial ha esdevingut un subsistema substancial del sistema nacional educatiu.
- Durant les dècades de 1960 a 1980 (depenent dels països), se’n va anar qüestionant l’existència, ja que el que era la solució a un problema es va anar convertint en la font de molts d’altres per dret propi.
Els CEE, en el marc de la tradició pedagògica a casa nostra, i amb una LEC aprovada per ampli consens i promulgada fa gairebé 10 anys, haurien de tenir un paper cabdal per tal d’avançar amb fermesa cap a una escola que respongui a les necessitats educatives de tot l’alumnat. És un actiu que no pot retraure’s del procés ni es pot veure conformat a unes pràctiques d’escolarització compartida en horari lectiu que mantenen –això sí amb tota la bona fe i bondat del món– un model excloent, discriminatori i a voltes pedagògicament pervers que minva capacitats de resposta i processos de canvi dins l’escola ordinària en la majoria de casos, l’aplicació del qual seria impensable en d’altres alumnes sense aquesta condició de discapacitat.
L’escola inclusiva és un dret –basat en una filosofia i unes pràctiques pedagògiques àmpliament contrastades– que demanda una transformació i adaptació de la comunitat educativa en base a un principi de justícia social i al reconeixement a tots els alumnes d’unes capacitats d’aprenentatge que s’han de desenvolupar dins d’un clima d’acceptació, respecte i confiança. I si volem que l’alumne, independentment de la seva condició de salut, no només tingui presència a l’aula ordinària, sinó que hi participi, hi interactuï i hi aprengui, aquest procés de transformació, creixement i evolució ha de comptar amb l’experiència acumulada durant molts i molts anys de treball diari pels CEE.